Entrades
Aquesta
setmana la carta del nostre amic ens explica a la carta que porta una altra
il·lustració i que será Lourdes l’encarregada de dur la caixa.
hem
tret la il·lustració i rapidament molts diuen que és la tristesa… i per què?
Sergio
S diu que l’arbre està trist perque té els ulls tancats.
Fem
una proba, jo tanque els ull i li pregunte si em veu cara de cansada, diu que
no.
Pau
diu que està trist perque no té fulles.
Ferran
diu que igual el xiquet que té al braç no té pare.
Aitana
diu que fa cara de trist perque li cauen les fulles.
Júlia
diu que està trist perque té una llàgrima.
I
com és una cara trista? Després d’uns segons de silenci Berta explica que quan
estàs trist tens ganes de plorar, et tremola la barbeta i tens la boca amb un
somriure al revés.
Aleshores
ja podem identificar a alguna persona que està trista quan la veiem, encara que
Sara diu que hi ha gent que està trista i disimula… cert!
Hem
parlat de les llàgrimes, que denoten tristesa i de si hem de plorar molt o poc,
i que ès millor.
Algú
ha dit que millor plorar poc i jo els he recordat a Simón, el protagonista de
“Làgrimas bajo la cama” que li deien ploró i va decidir no plorar mai més i
recollir les llàgrimes de tots qui ploraves fins que el món es va quedar sense
llàgrimes i ja ningú podia demostrar la seua tristesa.
Hem
parlat de la intensitat de la tristesa, dels motius, perque no a tots ens posen
tristos les mateixes coses ni en la mateixa intensitat.
Que
podem estar tristos i plorar o també podem no fer-ho, que hi ha gent que plora
més que altra i no és ni millor ni pitjor.
I
quan ja sabem quina és la cara de trist… que podem fer quan veiem una persona
trista? Rebeca diu que podem consolar-la, i abraçar-la i escolar-la, afig jo.
I
si jo estic trista, que puc fer? Diuen que li ho pots contar a la mamá, clar
que si, segur que ella ens acarona, ens escolta i després ens sentim millor.
Hem
pensat una situació a la vida en la que hem sentit tristesa:
Miguel
Ángel: quan la mare em riny.
Nerea:
Quan Júlia i Paula em deixen sola al menjador.(això ho hem pogut solucionar a
classe).
Izan:
quan el meu pardal va morir.
Pablo:
Quan m’he caigut i m’he fet mal.
Sergio
G: també quan el meu pardal va morir.
Diego:
Quan va morir el meu besavi.
Ángel:
Quan van morir els meus dos peixos.
Rebeca:
Quan se’n va anar a Equador la meua cosina Marisol.
Sara:
quan em vaig doblegar un dit.
Yasmina:
Quan no em deixen anar a Estivella.
Aitana:
Quan m’enfade en algun company.
Pau: Quan em caic i em faig mal.
Sergio
S: quan ja no vull tocar l’instrument i ma mare em riny.
Ferran:
Quan em vaig partir el morro.
Carles:
Quan el meu cosí em va doblegar el dit.
Berta:
Quan la iaia em van contar que al seu pare el van matar a la guerra.
Paula:
Quan mon pare se’n va de casa perque ha de treballar.
Dylan:
Quan la mare va contar-me que el iaio va morir a la guerra.
Jesús:
Quan discutisc amb el meu germà i quan va morir el meu iaio.
Júlia:
Quan la meua mare em crida.
Saïda:
Quan quasi em perc a Disney.
I
què he de fer si em perc?
Sergio
S (es nota que ha anat a Disney): Buscar un policia i dur el telèfon dels pares
apuntat a la mà.
A
Lourdes no li preguntem… sopresa! Que ha dur la caixa.
Yasmina:
I tu, Elena?
Elena:
Jo he estat trista moltes vegades, algunes és una tristesa més gran, que dura
més temps i altres voltes dura poquet, una estoneta, perque és alguna cosa
menys important, però he estat molt trista…
Quan
vaig canviar de col·le, perque estimava molt els xiquets especials que anaven a
eixa escola i quan va morir la meua iaia.
Els
conte amb els ulls plens de llàgrimes que sóc plorona i que plore moltes
vegades.
Els
recorde un llibre del curs passat: “La abuela durmiente” y alguns recorden que
contava la història d’una iaia que va morir i que abans de morir feia coses
rares i abans unes pizzes boníssimes.
Jo
els recorde que els vaig contar que feia coses rares també la meua iaia: no
sabia qui era jo, pensava que era la seua mare…
I
els conte que aquesta setmana es va celebrar el dia de l’alzheimer, que els la
malaltia que fa que els iaios obliden coses i veiem el vídeo: “Mi abuela”.
En
acabar encenem els llums i alguns ens hem emocionat!
Lourdes
ens ha dut la seua caixa… però abans hem escoltat dues músiques.
Al
blog “el aula de Elena” una mestra amb un nom molt bonic ha fet un projecte
molt xulo sobre les emocions i jo he agafat dues músiques de les que ella havia
seleccionat: una produeix alegria i l’altra tristesa.
Després
d’escoltar-les ho hem parlat i abans també ho hem fet sense fer-ho perque els
seus cossos deien molt.
La
música alegre era animada, amb ritme i donaven ganes de ballar, la música
trista no era animada i era lenta.
La
caixa de Lourdes ha sigut molt emotiva, que bé ho ha fet: el nom de la emoció
en la tapa, l’explicació dins la tapa i ella ha triat fotos per tal d’enseyar-nos
el que li posa trista.
Després
de vore les fotos hem col·locat la caixa a la prestageria de les exposicions de
les emocions.
Saïda
ha dut un llibre: Mamiiiii!, que parla de la tristesa i l’he llegit!
Fent
escola, i fent-nos a nosaltres mateixos!
