PEIXET

Fa uns dies al col·le vam parlar de la mort, amb l’ajuda de “Para siempre”, un llibre meravellós de Camino García.

Vam parlar del cicle de la vida i vam intentar naturalitzar un tema tan tabú com és la mort, vam parlar de donació d’organs, del final de la vida, de la vida pròpia, de com gaudir-la i com afrontar la mort que algun dia ens arribarà…

I em va resultar fàcil parlar-ho amb ells, natural, perque així ho van rebre, tot i que alguns diuen tenir por a morir, i això passa a grans i menuts, però vam parlar de morir com si s’apaguen els llums i acaba la funció, sense dolor i sense sofriment… i aquesta fou la seua conclusió… i a mi em va semblar bé.

Entenem que quan morim, que no sabem quant será, el cicle de la vida acaba, que no ens quedem dormits, que no anem a cap viatge, que no ens convertiem en un estel i que no sabem cert si tornarem a naixer en forma d’una altre èsser viu…

Quan has de demanar a classe que dibuixen un peixet, uns dies després de parlar de la mort, un peixet per fer memoria de Gabriel, un nus a la gola fa que les paraules tremolen… i és que eixa mort és dura, injusta i tremendament dolorosa…

Però ho parlem, a la seua manera, sense entrar en detalls, i pensem en eixe xiquet i en la seua família…

Hem aportat els nostres peixets a l’homenatge col·lectiu que hem fet a l’escola.

 

 

A Gabriel li agradava molt una cançò: Los girasoles, de Rozalén i l’hem posada al classe per tal de gaudir-la i poder escoltar les coses tan boniques que diu. L’hem escoltada un parell de vegades… la primera he anat parant per desxifrar la lletra i la segona l’hem gaudit molt!

 

 

Quina cançò tan bonica, amb un missatge tan meravellós.

FENT ESCOLA, PER LES PERSONES BONES!