EXPLORERS

Avui hem anat a l’auditori veure una obra de teatre dels xiquets/es del CEE Sant Cristòfol que formen part d’una companyia de teatral anomenada “Apaga y vámonos” i que utilitzen el teatre de la llum per fer les seves obres.

El títol era “Explorers” en honor aquells homes i dones que van fer fa molt de temps grans descobriments.

Darrere de la tela blanca hi havia molta molta feina i molt d’entusiasme per fer-ho bé i amb molt d’esforç.

La foscor, el contrast amb les llums, la música triada perfectament… increïble.

 

L’obra ha durat uns 20 minuts; després han fet un taller on els nostres alumnes podien participar fent teatre de la llum amb els artistes i moltes mans estaven desitjant ser trIades, però en som molts i tots no podiem eixir.

Per la vesprada era necessari xarrar i fer una mica de reflexió.

Jo des de ahir estic emocionada; avui era el primer dia que els voria des del públic com espectadora, sense ser la seua mestra i això ha fet que tot i que a l’obra m’he emocionat, a classe no he pogut evitar-ho i he plorat. Sí, he plorat!

Les mestres també ploren, i ho poden fer davant dels alumnes.

Jo sòc mestra de mates, llengua, castellà, naturals i socials! Cert! Però també crec que tinc la sort de poder acompanyar-los en la seua formació i el seu desenvolupament com a persones i oferir-los uns valors o uns aprenentages que no estan al llibres i que són els que ens fan humans.

Avui la mestra ha plorat! Fins ara sempre que m’he emocionat, tot i que la veu em tremolara, he sigut capaç de respirar fons i controlar-ho. Però, avui no! No he pogut i és que la mestra també és humana i té coret!

Reacció: alguns emocionats de vorem, altres amb ulls com a plats, alguna colzada de mira la senyo que plora i alguna rialla per baix del nas que m’ha fet una mica de pupa.

Me’ls estime, i puc acceptar quasi qualsevol reacció però no la risa, perque no és com jo els tracte a ells. Els bese, els abrace, els acarone, els escolte, els parle amablement i procure no ferir-los mai.

La conversa d’avui, quan he controlat les llàgrimes i he pogut explicar perque plorava ha estat interessant.

I és que a ells els estime i m’agrada passar amb ells cada dia i fer les coses tan boniques que fem, i veure com són capaços d’anar fins l’auditori sense que els cride l’atenció, ni fer-ho al teatre perque saben comportar-se. M’agrada! Però enyore l’altra escola, els meus companys, els alumnes i eixa vida tan especial que es crea allí.

Hem parlat del teatre, de perque ens ha agradat i Ferran ha dit una cosa meravellosa: Perque per a ells els costa molt d’esforç.

Hem parlat de la nostra sort, de no tenir cap impediment que ens faça la vida complicada: podem vore, escoltar, caminar… podem fer-ho tot, però això no vol dir que en qualsevol momento no ens podria passar quelcom cosa i haver de necessitar ajuda de la resta.

Hem parlat de com és eixa escola, que fan els alumnes, com són… i crec que ha estat una vesprada intensa per reflexionar a casa sobre com som, i com veiem a la resta de persones i en conseqüència com les tractem i com ens agradaria que ens tractaren a nosaltres.

 

FENT ESCOLA, EXPLORANT-NOS!