L'ESCOLA ÉS VIDA

      L’escola és un món d’emocions.

 La vida és un món d’emocions.

  L’escola és vida, la vida és emoció.

La passada setmana vaig estar un tant romántica, melancólica i fins i tot trista.

Em permet dedicar-me aquesta entrada a mi, a mi i a l’educació i com no a la manera de cada mestre d’ensenyar, hem permet el plaer d’escriure-ho al blog on conte que ocorre quasi cada dia a la meua classe, la dels meus alumnes, però aquesta entrada és per a mi.

L’altre dia, la meua amiga i companya Maria m’enviava un audio de Whattsapp dels meus antics alumnes, on amb eixes veus tan particulars, tan sinceres i de vegades tan difícils d’entendre que acaben sent familiars i properes em deien que tornara, que m’enyoraven i que m’esperaven; i si a l’audio li sume, que acabavem de treballar una estona de manera individual i quan ho fem escoltem Yiruma al piano, un pianista que em va presentar Noni i que toca l’ànima a més del piano, la meua i la dels meus alumnes, que els relaxa i fa que treballen “en silenci” i tranquils feu que el meu cor ens fongués com el formatge d’un sandvitx…

I eixe estat emocional, donà pas a una reflexió… a un pensa i repensa sobre la meua manera de ser mestra, si! Perque cada mestra es d’una manera i la teoria sols està als llibres.

Algú pot ser docent aplicant sols la teoria i sense que ni una mica del seu cor l’acompanye a les classes? Inclús a aquelles on treballes gènere o nombre o famílies de números…?

Doncs jo no! A mi el meu cor m’acompanya a cada classe, i com a mi, als meus alumnes també.

L’escola es vida, clar que ho és…si ho penses… entres quan tens tres anys i ixes, si es que no vols permaneixer més en ella, quan en tens setze. Has passat tretze anys de la vida, quasi els tretze primers, si més no, els tretze que formen part de la teua memoria… dels més importants que tu, encara no eres tu, tu estàs contruïnte a poc a poc, amb el pas dels dies, dels mesos i dels anys; d’eixos que t’acompanyaran un grup de xiquets, els teus companys i com no algunes mestres, homes o dones, que t’ajudaran a aprendres a llegir, a escriure, a sumar o restar… i res més?

Ahí acaba la nostra funció docent? La meua no! I com que el meu ofici té un avantatge gran, important i imprescindible tinc llibertat de càtedra per tal d’aplicar la metodologia que considere més apropiada per tal d’acompanyar alguns dels anys que els meus alumnes viuran a l’escola i ajudar-los a aprendre molts contigunts i a formar-se com a persones, a definir la seua personalitat i donar-los estrategias i valors.

Es per aixó, que jo faig matemàtiques, socials, naturals… i totes les matèries que el curriculum marca, sempre que puc des d’un punt motivador i divertit però no oblide els cors dels meus alumnes, escoltar-los, parlar-los a la seua altura i que no senten que sòc superior perque no ho sòc, sols sòc més alta perque tinc més anys, resoldre els seus dubtes curriculars com personals, inquietuts, dedicar-li temps a resoldre conflictes i ensenyar-los a fer-ho sols, no cridar-los, crec que no fan més cas fent-ho d’eixa manera, i fent-ho els ensenye que quan algú no t’escola la solución per cridar la seua atenció és xillar, tenint paciencia, perque no  tots els dies són de 10, deixar-los jugar, dibuixar lliure, llegir, respirar, relacionar-se… ser lliure, si sempre, ser ells i així seguré fent-ho!