Escola, món d'emocions: LABERTINT DE L'ANIMA: LA RÀBIA

Obrim la caixa i els ensenye una il·lustració del Laberint; de seguida molt molts alcen el braç. Aquesta setmana és prou fàcil i quasi tots em diuen RÀBIA.

I què és la ràbia?

Sergio S: Quan algú et fa algo injust, t’enfades i rinys en ell.

Sara: Quan et molesten i tu dius para i para i no fan cas.

Rebeca: Quan parles i et diuen que calles perque volen parlar o t’interrompen.

Berta: Quan em toca la tablet jo m’enrabie perque la meua germana me l’agafa.

Nerea: Li demane aigua a la mare i li dona aigua al meu germà primer.

Ferran: El meu germà vol el mòbil de ma mare quan el tinc jo.

Saïda: Quan tenen a la vegada la tablet i la tele i no em deixen la tablet.

Carles: Quan el iaio em canvia el canal.

Miguel Àngel: El iaio vol vore el futbol i jo dibuixos.

Dylan: Quan en la nevera hi ha un gelat que m’agradava i vaig anar i els meus pares se’l havien menjat.

Jesús: Quan dic alguna cosa i després pregunte i no ho recorden perque no m’estaven escoltant.

Pau: Em fa ràbia que em molesten.

Aitana: Quan estic trista i insisteixen en que ho conte.

Rebeca: El altre dia al pati estaven recollint pedres i un company en les tirava, això em dona ràbia.

Sergio S: Quan mire amb el meu cosí vídeos a l’ordinador, el seu vídeo el veiem i quan toca el meu el passa ràpid.

Ferran: Quan el meu germà em demana 1 euro de la vidriola i si no li’l done em pega.

Júlia: Quan el meu pare em canvia el canal.

Paula: Quan el gos no em deixa agafar la pilota.

I què fem quan tenim ràbia?

Berta: Ens posem nerviosos i ens entren ganes de plorar.

Rebeca: Vaig a un lloc sola i pegue a alguna cosa que no es trenque.

Ferran: un dial i peguí a la pata del llit i se me va passar la ràbia en sec.

Jesús: Tire les cadires i vaig a la meua habitació.

Sergio S: Vaig al sofà a pensar però tanque la porta amb una portada.

Sara: Anar-me’n.

Hi ha raons molt interessants i reaccions de les que podem parlar.

La carta diu que la caixa he de dur-la jo, així que jo no els conte la meua ràbia perque he de dur-la dins la caixa.

Abans d’ensenyar la carta i llegir la meua ràbia els recorde que les emocions es generen al cervell, exactament a l’amigdala, que és com un cap de misto i que les persones les tenim totes.

Seria guai estar sempre content? O sempre trist?

Tots responen amb un llarg NOOOOOOOO, i tenen raó, sempre no podriem estar contents perque hi ha situacions que requereixen altres emocions. Aleshores els conte que les emocions són com pódiums de discoteca i fem un dibuix a la pissarra… alguns conten que els han vist quan han anat a alguna boda, a les pelis….

Cada emoció té un pódium i nosaltres pugem a un o a altre en funció de l’emoció que genere el fet que ens passe.

Si ens ho estem passant bé, pugem a l’alegria.

Si es mor algú a qui estimem, pugem al pódium de la tristesa.

Si estem veien la tele i ens canvien el canal sense avisar, pugem a la ràbia i allò important és saber com controlar la nostra reacció, com afrontar eixes emocions i quina és la nostra resposta.

Jo els conte que… em fan ràbia coses menudes del dia a dia: oblidar la clau de casa i adonar-me’n a la porta, que internet es quede penjat, perdre el metro, xafar una caca de gos, voler dir alguna cosa que tens a la punta de la llengua i que no isca i que generalment tenen solución i també em donen ràbia coses que no depenen de mi i que venen generades per allò que jo considere injustícies: la pobresa, les guerres i les conseqüències… però em fan molta ràbia, una cosa que comença sent menuda però que va envolicant-se a poc a poc i va fent-se grossa: LES MENTIDES.

I en obrir la caixa, el meu amic ens ha deixat un llibre que ens ve com anell al dit, després de tot un curs tenim una connexió especial, un conte que es diu: La mentida.

Els el conte i després com sempre escribim la història però en cooperatiu i estrenant una de les seves estratègies: el full giratori.

La primera frase l’escriu el miniprofe, però després de decidir-la entre tots, la següent el company que té a la dreta i així ha anat rodant el full fins acabar-la.